Idomeneo, rei de Creta o Ila ad idamente Köchel 366 3Cd EMI 7243 5 57260 2 5
Drama per música, en tres actes
Per a tres sopranos, tres tenors, baix i cor a quatre veus amb orquestra: Dos violins, viola, contrabaix, flautí, dues flautes,dos oboès, dos clarinets, dos fagots, quatre trompes, dues trompetes, tres trombons, i timbales
Any 1780
Personatges.-
Idomeneo, Rei de Creta -Tenor
Idamante, el seu fill -Soprano/tenor
Ilia, princesa troiana, filla del Rei Priam -Soprano
Elettra, princesa, filla d’Agamemnon – Soprano
Arbace, confident del Rei – Tenor
Avi de Neptú – Tenor
La veu – Tenor
Cor
L’acció te lloc a Sidó, capital de Creta.
Tenor IAN BOSTRIDGE
Tenor ANTHONY ROLF JOHSON
Soprano LORRAINE HUNT LIEBERSON
Soprano LISA MILNE
Soprano BARBARA FRITTOLI
EDIMBURG FESTIVAL CHORUS
SCOTTISH CHAMBER ORCHESTRA
Director SIR CHARLES MACKERRAS
En 1777 -1778 Mozart va anar a la cort de Mannheim amb l’esperança de trobar-hi una posició estable prop de l’orquestra que, a l’època passava per la millor d’Europa. Si aquesta esperança fou decebuda, el temps que passà a la cort palatina fou tanmateix ben emprat. Va fer amistat entre els músics de la cort i es familiaritzà amb l’estil modern que si practicava, fins a esdevenir-ne un un hàbil representant.. “Escriure una òpera (per Mannheim) havia dit a l’elector Carl Theodor, és el meu vot més estimat. Aquesta òpera per Mannheim havia de ser Idomeneo.
Mozart apreciava l’estil líric que llavors hi prevalia. Entre les obres recentment produïdes figuraven “Gunter von Schwarzburg” de Holzbauer, que ell admirava per la seva passió i que en la òpera i que introduí en l’opera alemanya una nova manera de recitatiu dramàtic i orquestral; dues obres signades per Johan Chirstian Bach, quina rica orquestració i el i el fervor lìric eren particularment remarcables; igual que unes obres de compositors italians de primer pla, autors d’òpera seriosa tals com Jommelli i Traetta, els quals predicaven “principis i reformes” emparentades a aquells tinguts en alta estima que Gluck havia posat en pràctica a París.
Ben aviat, no obstant, Mannheim devia perdre la seva cort; a la sortida dels tractats per la successió al tron de Baviera, Carl Theodor esdevingué l’elector de Baviera i va instal·lar-se a Munic amb l a amb la major part dels seus musics. Mentre tan, Mozart s’havia quedat a Patís, i desprès d’haver vagarejat en el camí, a Mannheim i Munic, on els seus amics havien evocat la possibilitat d’obtenir-li la comanda d’una òpera. Un any i mig més tard, el nou elector de Baviera, invita per mitjà del seu intermediari d’intendent de l’òpera de la cort, el compte Joseph Seeau, a composar una òpera destinada a obrir la temporada muniquesa del carnaval 1780-1781.
El motiu d’una nova òpera era habitualment decidit per l’autoritat de qui emanava la comanda; la seva creació devia constituir un esdeveniment gran, tant en el pla social com en el polític, la cort sempre exercia el seu control. El elector era francòfon i el seu bagatge literari considerable. El text escollit com a font d’inspiració pel llibret, el qual seria en italià, era francès: es tractava de Idomeneo, escrit per Danchet per a Campra, que la havia musicat el 1712. Sens dubte les autoritats bavareses ja estaven al corrent de les “reformes” d’inspiració francesa de l’òpera italiana: el text de Danchet oferia més blanor que el d’una òpera seriosa tradicional a la manera de Metastasi, així l’autonomia de Mozart, lliure de fer la bastida de grans escenes dramàtiques no sotmeses a l’alternança regular dels recitatius i àries imposada per tradició italiana; breu, un llibret francès fent un lloc important al cor i a la dansa emparellava tal filada ideal i d’envergadura, més realçada d’un esplendor escènic imponent i de recitatius orquestrals expressius per una estructura dramàtica sòlidament establerta.
Si hi havia manifesta avantatja a fer-la remodelar per un poeta de Salzburg susceptible de col·laborar íntimament amb Mozart, el text original tendia no obstant a l’estructura habitual de la tragèdia lírica en cinc actes. La tria la va portar Giambattista Varesco 1735- 1805 capellà i músic del cor, poeta d’una bella competència i d’una certa experiència teatral, el qual fou encarregat de subministrar el text d’acord amb Seeau. L’adaptació significava l’abandó del pròleg al·legòric llavors passat de moda i que, la reducció de cinc a tres actes així com la substitució d’ara endavant del “lieto fine” en lloc del desenllaç tràgic original en l’opera de Cambra, Idamante és sacrificat, cosa que a l’època de Mozart passaria per una infàmia, atès que era essencial per la filosofia dominant que la virtut fos recompensada i que hom pugues veure exercir la justícia.. De manera que l’intriga, al darrer acte, rebotà en un cop de teatre, algunes pàgines corals i una escena al temple de Neptú sent afegides, Varesco recomposta el text igualment per què els cantants disposessin d’àries conformes en nombre i allargada als seus estatuts respectius.
Quan un compositor, al segle XVIII rebia la comanda d’una òpera destinada a un teatre d’importància, i més encara tractant-se d’una òpera seriosa, s’esperava d’ell que visqués a la ciutat on devia tenir lloc la creació amb la finalitat de sentir els cantaires, composar o retocar la música en funció de les seves veus, reescriure quelcom que hauria pogut no plaure’l, fer-los treballar, supervisar les repeticions, ajudar la posta en escena i dirigir les tres primeres representacions. Mozart va partir cap a Munic el 5 de novembre de 1780. Sortosament per nosaltres el seu pare relatà a Salzburg on ell pogué servir d’enllaç entre Mozart i el seu llibretista: la correspondència que va seguir deixa una llum irreemplaçable sobre la creació d’una òpera i la seva preparació teatral, per damunt de tot, sobre l’enllaç de Mozart en els lligams que unien música i drama.
El més important dels cantants de Mannheim eren Anton Raff, primer tenor d’una edat respectable, al qual corresponia el paper titulat principal; Mozart havia en el passat composat unes àries destinades a valorar la seva veu, bella però llavors esblanqueïda. Venien a continuació les dames Wendling- belles germanes quins marits eren membres de l’orquestra: Dorothea seria Ilia, Elisabeth, Electra. Mozart coneixia també el segon tenor Domenico de’ Panzachi,, cantaire del cor en el paper d’Arbace, el confident del rei, però no pas el castrat que devia de cantar com Idamante, Vicenzo dal Prato. La costum era que el compositor començava per establir el pla general de la obra de manera de poder escriure primer els recitatius (igualment destinats a facilitar el pas d’una tonalitat a una altra en la successió d’àries), abans de consagrar-se als cors i els conjunts, desprès finalment a les àries- en prioritat a aquelles destinades als cantants que ja coneixia- . En mesura que Mozart coneixia a la major part del cantaires, ell pogué composar Idomeneo en un ordre aproximat en la qual la mateixa obre es presenta.. Una gran part de l’acte primer era ja presta quan va arribar a Munic. En tant que el treball avançava, s’esdevenia prou evident que el llibret i la generosa maneres de tractar-lo inicialment encarat, acabaria en fatalment en una òpera massa llarga; de seguida que certs personatges de Varesco els mancaria versemblança un cop portats a escena. Dos temes recurrents apareixen en les cartes de Mozart: brevetat i natural.
En la seva primera carta a Salzburg, demana uns talls en els recitatius i abandonar els aparts no naturals en una de les àries, en la següent insisteix en que el duo previst entre Ilia i Idamante en l’escena del sacrifici sigui abandonada (l’escena esdevenia coixa i freda).. molt molesta per els altres actors que devien quedar-se allí sense fer res… endemés que l’enfontrament noble ente Ilia i Idamante seria massa llarga perdria així tota la força), igualment que per Idomeneo, quan la seva primera entrada, no estigui pas sol- això no cuadra en un rei- que desembarca a Creta amb alguns generals que de seguida podrà retornar. Ell desitjava igualment el canvi d’una ària de Idomeneo entre els cors del final del acte segon, per un breu recitatiu: “hi hauria tant soroll i confusió a l’escenari… i per altre banda no s’imaginava mai el temporal perdent la seva violència justa per permetre a Herrn Raaff cantar una ària, no és això?
La tirada de l’Oracle fou igualment causa de capficament. Varesco n’havia fet alguna cosa bastant verbal; Mozart seguint en això a Gluck en un moment comparable a L’Alceste, així com la suggestió del seu pare- la feu acompanyar per uns instruments de vent greus jugant amb acords sostinguts i elevats d’onades infant-se i retronant. Però ell tenia dubtes encara, si la peroració era massa llarga, escrivia, els oïdors seran cada cop més convençuts que tot això no tenia cap sentit- el propòsits de l’espectre a Hamlet serien més adients si no estaven tant desenvolupats-. No comptant menys de setanta compassos, la seva primera versió fou seguida de dues altres temptatives, una de trenta i un compassos, l’altre més superficial, de només nou. Totes tres recorren als trombons tradicionalment associat a la solemnitat i al misteri, a la litúrgia. Una altra versió no obstant ens va arribar d’una llargada mitjana amb clarinets, fagots i corns; Seeau s’havia oposat a pagar tres trombonistes per un minut de música. Mozart se’n va fer ressò després d’una entrevista tumultuosa que havia tingut amb Seeau, obtenint victòria en el pleit i doncs l’agraïment dels trombonistes; el llibret que fou imprès no integra gairebé diferència al text exacte de la darrera versió, cosa que sembla suggerir que la darrera paraula la tingueren els arguments econòmics en definitiva.
Durant tota la durada de les repeticions, Mozart tingué per missió vetllar perquè les àries s’adaptin tant a les veus com a les personalitats del cantants. Amb el desig d’assegurar al seu pare sobre la manera que regentava la situació, molt aviat donà compte a Salzbourg de l’entusiasme manifestat per les dames Wendling a la consideració de les seves àries. Però el membre més important de la companyia que li convenia satisfer era el vanitós i imprevisible Raaff; era necessari que fes proba de bona voluntat si es volia que l’òpera funcionés amb èxit. Mozart pogué aviat testimoniar que Raaff s’havia mostrat ” més que content” de la seva primera ària, la qual aixecava un estil ja passat de moda de l’escola Bolonyesa, que havia estat desenvolupada, amb les seves frases generosament palesades en gran nombre d’ocasions per deslliurar-se a un elegant “potamento”; desprès que va descobria la seva segona ària, “Fuor del mar”, pàgina de bravesa constituint el cor de l’obra, el vel Raaff es mostrà també “que un jove i ardent amant ho seria de la seva estimada”- ell li canta la nit abans d’anar-se’n a dormir desprès de nou a l’hora de llevar-se”. L a tercera ària de Raaff es revelà un poc més problemàtic.
Un quartet havia estat previst per l’escena final, però Raaff, privar d’una de les seves àries insistia perquè fos reemplaçat per una nova ària. Els dos primers texts proposats per Varesco foren rebutjats- dissortats iu inacabables- Raaff volent introduir-hi un text preexistent de Metastassi (pràctica corrent a l’època). Fou no obstant per la tercera vegada. Mozart havent aconseguit amb “trona la pace” a imitar l’estil passat de moda de Hasse, de manera que afalagués el gust i les possibilitats de Raff.
Mozart, per la seva part fou molt feliç amb aquell que anomenava “Molto amato castrato del Preto” del qual es deia que tenia un control deficient d’inspiració, que no podia ni llegir ni apendre la seva música. El pobre talent d’actor del cantant, obligava igualment a diferents talls en els recitatius. Per contra estigué molt satisfet de panzachi, talment bon actor que li convenia sentir un dels seus recitatius afegint així un toc de subtilesa al personatge d’Abarce.
Quan s’arribà a les darreres repeticions, es va veure que l’òpera era massa llarga, ja s’havien fet uns retalls en els primers actes, a despit de les objeccions de Varesco que volia que la més mínima de les paraules que havia escrit fossin utilitzades. L’escena crucial del reconeixement a l’acte primer fou retocat igual que l’inici del acta segon. Encara eren necessaries unes amputacions més radicals, i es procedí al tall d’una de les escenes del Temple. Després Mozart mira de suprimir dues àries: “No la morte” ària de Idomante per l’escena del sacrifici (en tot cas cap el seu lloc, segons Mozart) i la “torna la pace” d’Idomeneo la nova ària del acte tercer que havia causat tantes complicacions a varesco. Per la suit, aparentment l’última ària de furor d’Electra, de “Oreste, d’Aiace, devia desaparèixer també. Mozart estava indecís respecta a la decisió a adoptar. L’estil de les produccions de l’època volia que l’escenari fos llavors vuit: “Això semblarà estupit” va escriure Mozart; si tothom es precipita fora de l’escenari sense cap més raó que la deixar sola madame Elettra”. En el seu lloc Mozart hi posarà un recitatiu orquestral molt potent a la vegada plaudible i dramàticament fort. Sembla que van fer algunes modificacions a darrera hora just abans de la representació i pot ser també durant: unes anotacions sobre la partitura donen a entendre que l’ària de Idamante fou reintroduïda tot i que hom suprimia el seu duo d’amor amb Illia així com l’ària de Arbace. Resulta impossible interpretar amb certesa aquestes anotacions: algunes són entre parèntesi, altres estàn fetes amb llapis vermell, com de sobte, de manera que el seu significat és incert.
La estrena (feta per segona vegada) tingué lloc el 29 de gener de 1781, dos dies després del vint-i-cinquè aniversari de Mozart el qual guarda sempre un gust marcat per l’obra. Cap a finals de 1781, va escriure al seu pare la intenció de recompensar-la amb un text amb alemany per Viena, amb una música més al estil francès. Aquest projecte no es va fer de seguida, sinó el mars de 1786 al Palau Auersperg. Mozart va donar en privat la seva òpera amb un repartiment composat en part d’amaters poc temps abans de crear “Les noçes de Figaro” va adaptar el paper de Idomeneo per a una veu de tenor, composant algunes pàgines noves, igual que suprimia sens dubte el paper d’Arbace que va simplificar per “Fuor del mar” i reemplaçà el duo d’amor del acte tercer per un duo més concís.
És important comprendre bé el perquè Mozart volia que la seva òpera de Mannheim fos sentida a Viena. Amb la riquesa sense precedents de la seva escriptura orquestral, l’abundor de recitatius orquestrals d’una meravellosa expressivitat i les seves escenes corals concebudes a gran escala, Idomeneo representa una nova sortida, aventurant-se Mozart llavors en un terreny que mai hauria tingut ocasió a explorar de nou, a l’ensems que una resposta profundament musical als problemes que posava “l’òpera seria” a la generació que seguia després de Gluck. La solució proposada per Mozart no revelava pas, com en Gluck, d’una simplificació, una reducció de l’òpera a els seus elements dramàtics essencials; al contrari, la seva partició és una de les més complexes i més elaborades de l’època, igualment una de les més decididament treballades sobre el pla de l’escriptura tonal- a través sobre tot de les relacions forjades entre certs grups de tonalitats i diversos personatges o emocions- i per l’aproximació temàtica, certs tipus de frases carregades d’un significat específic, en particular en els recitatius orquestrals. La blanesa de l’estructura, la textura musical renunciant sovint a les tradicionals ruptures (llevat que no tinguin alguna intenció dramàtica) era nova per Mozart, quan l’experiència no hauria de tornar-se a reproduir. En quant l’escriptura orquestral pròpiament dita, sobreeixí d’inventiva: de l’escriptura concertant d’uns vents a l’ària d’Illa del acte segon a la viva evocació de la mar i de la tempesta, tant a nivell reial com el simbòlic, en “Fluor del mar” d’Idomeneo o encara a aquest sentit extraordinari de hieratisme a la manera de fer sonar les grans escenes corresponents als sacerdots en el temple de Neptú. Idomeneu resta amagat de les mirades, a l més rica i més original de les òperes Mozartianes, i a l’ensems de totes les òperes serioses del segle XVIII.
ACTE PRIMER
Els apartaments d’Ilia al palau reial, una galeria al final de la façana.
Escena Primera
Ilia sola
Recitatiu
ILIA
Quan acabaran ara les meves amargues desgràcies?
Infeliç Ilia! Cruel i miserable resta d’una tempesta,
Dels pares i dels alemanys privats,
De l’enemic bàrbar barrejat amb sang,
Les víctimes generoses de sang,
Quin destí més dolent us reserven els Déus?…
Tot i que vas venjar Príam
I el dany i la vergonya de Troia?
La flota argiva va morir,
I l’àpat d’Idomeneo potser serà una orca voraç…
Però de què em serveix, oh cel!
Si a la primera vista d’aquell valent Idamante,
Que a les onades que em van segrestar, vaig deixar l’odi
I primer el cor va ser un esclau,
Que em vaig adonar que era un presoner.
Ah, quin contrast, oh Déu!
D’afectes oposats em despertes l’odi i l’amor!
Li dec la venjança a qui em va donar la vida,
Agraïment als qui em fa la vida…
Oh Ilia! oi pare! oh príncep! oi destí!
Oh vida desgraciada! oi dolça mort!
Però que? Idamante m’estima? …
Oh no; els sospirs ingrats per a Electra,
I aquella miserable princesa Electra, exiliada d’Argos,
D’Orestes fugint de les desgràcies a aquestes arenes,
Errant, és la meva rival.
Quants botxins despietats hi ha al meu voltant?…
Fer trossos la venjança, la gelosia, l’odi,
I amor, fes trossos aquest cor infeliç!
Ària
ILIA
Pare, alemanys, adéu!
Estaves, et vaig perdre.
Grècia, perquè ho ets.
I adoraré un grec?
Ingrat a la meva sang
Sé que en tindria la culpa;
Però aquest rostre, oh Déus!
Encara no sé sobre l’odi.
Recitatiu
ILIA
Aquí està Idamante, ai! vénen.
Cor miserable que batega i té por.
Ah, pare una estona, oh els meus turments!
ESCENA SEGONA
Idamante, Ilia; seguit d’Idamante
Recitatiu
IDAMANTE (Seguint)
Reuneix els troians, vés,
I la cort estigui a punt per celebrar aquest dia.
(A la Ilia)
El meu dolor disminueix en un raig de dolça esperança.
Minerva de la protectora Grècia va volar
A la fúria de les ones pare meu;
Els seus vaixells apareixeran al mar no lluny d’aquí;
Arbace investiga el lloc, que ens treu l’aspecte august.
ILIA (Amb ironia)
No tinguis por? defensada per Minerva és Grècia,
I ara va esclatar la ira dels déus sobre els troians.
IDAMANTE
No us preocupeu més pel destí de Trojan.
El nen farà per ells tant com ho faria el pare
I tots els altres guanyadors generosos.
Aquí: que s’acabin els seus problemes, princesa:
Els dono la llibertat, i ara només hi haurà un presoner entre nosaltres,
Només fia, aquella porta, que la teva bellesa lligava girs estimats.
ILIA
Senyor, què estic escoltant? encara no estaven satisfets
Els déus implacables odien,
La indignació d’Ilium, les glorioses muralles ara en ruïnes,
Ah ja no hi ha murs, sinó un terreny extens i pla?
Els nostres alumnes atroces estan condemnats a les llàgrimes eternes?
IDAMANTE
Venus ens va castigar, ens triomfa.
Tant com el meu pare, ah record!
Va patir les onades al pit?
Víctima d’Agamèmnon a Argos alfin,
A un preu alt va comprar aquells seus trofeus,
I la Deessa enemiga encara no està satisfeta amb tantes massacres,
Què passa? el meu cor travessat,
Ilia, amb les teves belles llums més poderoses que les seves,
I en mi venja ara els teus danys.
ILIA
Què dius?
IDAMANTE
Sí, els turments desconeguts del fill de Cytherea
Degotejant al meu pit;
Mart et va portar llàgrimes i confusió,
L’amor va buscar venjança en mi pels teus mals,
Aquells raigs vagues, aquells encants teus que va adoptar…
Però et cremes d’ira i de rubor pel meu amor?
ILIA
Jo pateixo molt en aquests accents
Un atrevit temerari,
Oh pensa, pensa Idamante, oh Déu!
Què és el teu pare, què era el meu.
IDAMANTE
No soc culpable, i tu em condemnes
El meu ídol, perquè t’adoro.
És culpa vostra, oh tirans,
I afligit de dolor em mor
D’un error que no és meu.
Si vols, al teu imperi
Obre’m aquest pit,
A les teves llums ho he llegit, és veritat,
Però almenys que els teus llavis m’ho diguin
I no demano més pietat.
Recitatiu
ILIA
(Veu els principals presoners)
Aquí hi ha la miserable resta dels troians,
a salvo de la fúria de l’enemic.
IDAMANTE
Ara trencaré aquests llaços, els vol consolar ara.
(Ai! perquè no sé com fer tant per mi!
ESCENA TERCERA
Idamante, Ilia; Troians captius, homes i dones de Creta.
Recitatiu
IDAMANTE
Deslligar les cadenes,
(Les cadenes són retirades als presos, que mostren gratitud)
I avui el món, oh fidel Sidó,
Nostre tema, vegeu dos pobles gloriosos
Entrellaçat en un dolç nus,
I prop de l’amistat perfecta.
Helena va armar Grècia i Àsia,
I ara es desarma i es reuneix
I Àsia i Grècia noves heroïnes,
La princesa més estimada i la més bella.
Cor
Cor dels troians i cretencs
TOTS
Gaudim de pau,
Els triomfs de l’amor:
Ara cada nucli
S’alegrarà.
DOS CRETESOS
Gràcies als que s’han extingit
Cara de guerra:
Ara sí la terra
Ell descansarà.
TOTS
Gaudim de pau,
Els triomfs de l’amor:
Ara cada nucli
S’alegrarà.
DOS TROIANS
Us ho devem
Déus compassius,
I aquelles llums precioses
Llibertat.
TOTS
Gaudim de pau,
Els triomfs de l’amor:
Ara cada nucli
S’alegrarà.
ESCENA QUARTA
Electra i tals
Recitatiu
ELECTRA (Agitada de gelosia)
Prence, senyor, tota Grècia indigna;
Protegeixes l’enemic.
IDAMANTE
N’hi ha prou que Grècia vegi l’enemic derrotat.
Prepara’t per a una obra més digna d’admiració,
Oh princesa: veu el feliç vençut.
(Veu venir Arbace)
Arbace ve.
ESCENA CINQUENA
Arbace i tals. Arbace està trist.
Recitatiu
IDAMANTE (Por)
Però aquell crit que anuncia?
ARBACE
Senyor, el més terrible dels mals…
IDAMANTE (Angoixat)
El pare ja no viu?
ARBACE
No viu: el que Mart no podia fer fins ara,
Va fer Neptú, el Déu inexorable,
I dels herois el més digne, ara ho sabia,
Prop d’una costa estrangera es va ofegar i va morir!
IDAMANTE
Ilia, aquí ets la més dolenta dels vius.
Ara sí, des del cel estaràs satisfet…
Destí bàrbar!… Corre cap a la riba… ai! Estic desesperat!
(Sur)
ILIA
Encara pateixo massa danys d’Àsia,
I fins i tot d’un gran heroi al nom,
Per casualitat, el meu cor sembla commogut,
I negar-li sospirs ah no, no puc.
(Surt sospirant)
ESCENA SISENA
Electra sola
Recitatiu
ELECTRA
S’ha extingit Idomeneo?…
Tot en perjudici meu, tot és al cel!
Idamante pot disposar d’un imperi segons el seu talent,
I del meu cor, i no em queda cap ombra d’esperança?
Malgrat mi, ai! Ja veuré,
Veurà Grècia amb gran desgràcia,
Un esclau troià d’aquell tron
I té part del tàlem…
En va l’Electra estima els ingrats…
I la filla d’un rei pateix,
Qui té reis vassalls, a qui aspira un esclau vil
A la gran compra? …
Ai indignació! ai ganes! oh pena! …
No em puc resistir més.
Ària
ELECTRA
Us sento a tots al meu cor,
Fúries del cruel averno,
Lluny de tan gran turment
Amor, pietat, misericòrdia.
Qui em va robar aquest cor,
El que ha traït el meu,
Prova des de la meva ràbia,
Venjança i crueltat.
ESCENA SETENA
Platges amb mar encara agitada, envoltades de penya-segats. Restes d’un vaixell a la platja.
COR A PROP
Compassió! Déus!, tingueu pietat!
Ajuda, només Déus!
Envia’ns la teva llum…
FAR COR
Compassió! Déus, tingueu pietat!
El cel, el mar, el vent
Ens oprimeixen amb por…
COR A PROP
Compassió! Déus, tingueu pietat!
Als braços de la mort cruel
El mal destí ens empeny…
Escena Vuitena
Pantomima
Neptú apareix al mar. Fa senyals als vents perquè es retirin als seus caus. El mar es va calmant a poc a poc. Idomeneo, veient el Déu del mar, implora el seu poder. Neptú, mirant-lo amb un ull fosc i amenaçador, es submergeix a les ones i desapareix.
Recitatiu
IDOMENEO
Aquí per fi estem segurs.
ESCENA NOVENA
Idomeneo amb seqüela
Recitatiu
IDOMENEO (Seguint-lo)
Oh tu, de Mart i Neptú a la ira, a les victòries,
Als meus fidels seguidors que lluiten,
Deixa’m aquí una estona només per respirar,
I confiar els meus problemes passats al meu cel natal.
(El seguici es retira i Idomeneo sol va cap a la riba, contemplant.)
El mar està en calma,
Aura suau agulla de dolça calma,
I el Déu ros daura les ribes cerules,
Allà on miri, tota la pau del meu cor descansa i gaudeix.
Jo sol, jo sol en aquestes platges àrides
Aquella calma, esgotada per l’ansietat i el malestar,
Oh Neptú, dins meu no sento,
Que vaig implorar pel teu regne.
Oh boig, vot atroç! jurament cruel!
Ah, quin dels déus encara em manté viu,
Oh, quin de vosaltres em dona almenys ajuda?
Ària
IDOMENEO
Ens veiem per aquí
L’ombra dolorosa,
Quina nit i quina dia:
Sóc innocent
M’ho comentarà.
En el cor traspassat
En el cos sense sang
El meu crim,
La sang vessada
Ell m’indicarà.
Quina por,
Quin dolor!
De turment
Aquest nucli
Quantes vegades es morirà!
(Veu un home que s’acosta)
Recitatiu
IDOMENEO
Cel! què veig?
Aquí teniu la desafortunada víctima, ai! s’acosta…
I aquestes mans seran els ministres? …
Mans execrables! Bàrbars, déus injusts! guacamayos nefasts!
ESCENA DESENA
Idomeneo, Idamante a part
Recitatiu
IDAMANTE
Platges allunyades, i tu, penya-segats escarpats
Ser testimonis del meu dolor,
I cortès d’aquest hotel teu amb un cor agitat…
Quant expliques la gravetat del meu destí!…
Veig entre aquelles restes de vaixells naufragats
En aquella costa guerrera desconeguda…
Vull escoltar-lo, vull consolar-lo,
I vull canviar el seu dolor amb alegria.
(S’acosta i parla amb Idomeneo)
Allunya’t, oh guerrer, siguis el que siguis, por;
Aquí està disposat a ajudar-te,
Que en aquest clima et pot oferir.
IDOMENEO
(Com més el miro, més em fa mal.)
Et deuré la resta dels meus dies, quin rebràs de mi?
IDAMANTE
La recompensa del meu cor serà estar satisfet d’haver-te criat,
Defensat: ai massa, amic, ensenyat per les meves misèries
Em va emocionar les misèries dels altres.
IDOMENEO
(Quina veu, quina pietat em travessa el cor!)
Miserable ets? què dius?
Les teves desgràcies t’han explicat totalment?
IDAMANTE
Del meu amor, cel! l’objecte més estimat,
Empès a aquells avencs rau l’heroi extingit Idomeneo.
Però sospires i plores? Coneixeu Idomeneo?
IDOMENEO
No hi ha res més deplorable que això,
No hi ha ningú per apaivagar el seu auster destí.
IDAMANTE
De que parles? encara viu?
(Oh Déus! Espero de nou.)
Ah, digues-me amic, digues-me, on és,
On em portarà aquest aspecte dolç de la vida?
IDOMENEO
Però d’on sorgeix això,
Que li tens un amor tendre?
IDAMANTE (Amb èmfasi)
Ah, ell és el pare…
IDOMENEO (Interrompent-lo amb impaciència)
Déu meu! Parla: de qui és el pare?
IDAMANTE
És el meu pare!
IDOMENEO
(Els déus més despietats!)
IDAMANTE
Et plores el destí del meu pare amb mi?
IDOMENEO (Dolgut)
Ai fill!...
IDAMANTE (Molt alegre)
Ai pare!… ah Déus! On soc? …
Ai quin transport! …
Pateix, estimat pare, que al teu pit…
(Vol abraçar-lo)
I quina abraçada…
(El pare es retira molest)
Ai! per què estàs indignat? desesperat fuges de mi? …
Ah on, ah on?
IDOMENEO
No em segueixis, t’ho prohibo:
Millor que no m’haguessis vist ara aquí;
Té por, té por de tornar-me a veure!
(Surt ràpidament)
IDAMANTE
Ah, quin horror glaçat embolcalla els meus sentits! …
Amb prou feines el veig, el reconec,
I als meus tendres accents s’enlaira en un instant.
Miserable! de quina manera el vaig ofendre i per què aquella indignació
Em mereixia aquestes amenaces? …
Vull seguir-lo i veure, oh dur destí!
Que m’aclapara amb una desgràcia encara més terrible.
Ària
IDAMANTE
El pare estimat
El torno a trobar i el perdo.
Ell fuig de mi amb menyspreu
Tremolant d’horror.
Vaig pensar que m’estava morint
D’alegria i amor;
Ara, déus bàrbars!
El dolor em mata.
(Part del dolor)
Interludi
El mar està tot tranquil. Les tropes cretenques que van arribar amb Idomeneo desembarquen. Els guerrers canten el següent cor en honor a Neptú. Les dones cretencs s’afanyen a abraçar els feliços arribats i desfangar la seva alegria mútua amb un ball general, que acaba amb el cor. Marxa de guerrers durant el desembarcament.
Marcia
Cor – Cor dels guerrers terrestres
TOTS
Neptú sigui honrat,
Que aquest nom ressoni,
Que Déu sigui adorat,
Sobirà del mar;
Amb danses i sons
Val la pena celebrar-ho.
DOS SOLS
Des de lluny mires
La ira de Júpiter,
I en un instant
Va a l’Eghe al pit,
Des d’un seient reial
Tosto ofereix,
Sigues generós
Corcels escamosos,
L’aparellament de rata.
NOMÉS DOS
De les onades fora
Sonen fort
Herald tritons
Robusta i atrevida
Bucins al voltant.
SOL
El dia ja riu,
Que el gran trident
El mar furiós
Sabia domar.
TOTS
Neptú sigui honrat,
Que aquest nom ressoni,
Que Déu sigui adorat,
Sobirà del mar;
Amb danses i sons
Val la pena celebrar-ho.
DOS SOLS
En una conca daurada,
Decoro reial
Espira Neptú.
Bromes portugueses
Encara un nen
Amb el seu dofí,
Amb Amfitrite;
Ara som de Dite
Que triomfi.
Adorables nereides,
Nimfes adorables,
Que a la gran deessa,
Amb Galatea
Et cortejo,
Ah, gràcies
Per nosaltres aquells déus,
Que els nostres llums
Assecar bé.
TOTS
Neptú sigui honrat,
Que aquest nom ressoni,
Que Déu sigui adorat,
Sobirà del mar;
Amb danses i sons
Val la pena celebrar-ho.
Ara que sonin les trompetes,
Massacre solemne
Anem a preparar-nos.
ACTE SEGON
ACTE SEGON
Apartaments reials
Primera escena
Idomeneo, Arbace
Recitatiu i Ària
Recitatiu
ARBACE
Tot és conegut per mi.
IDOMENEO
Inflat amb tants negocis a la porta
Finalment el foc Neptú m’esperava…
ARBACE
I sé que en detriment teu, a Eol unit,
I el regne de Júpiter va bolcar...
IDOMENEO
Sí, qui em va extorsionar com a víctima humana.
ARBACE
De qui?
IDOMENEO
Del primer, el de la platja
Descuidadament es va acostar a mi.
ARBACE
Ara digueu-me: qui va ser la primera persona que vau conèixer?
IDOMENEO
Estigueu horroritzat: fill meu…
ARBACE
Idamante! … fallo…
(Perdent el cor)
IDOMENEO
Dóna’m el consell Arbace,
Salva’m per llàstima, salva el meu fill.
ARBACE (Pensa i després resol.)
Troba’t en un altre clima, una altra estada.
Sempre que estigui amagat a la gent.
Mentrestant, Neptú es calmarà d’una altra manera,
Algun altre Déu el cuidarà.
IDOMENEO
Bé dius, és veritat…
(Veu venir la Ilia.)
La Ilia s’acosta, ai! …
(Es queda pensatiu una estona i després decideix.)
Anar a Argos,
I torna a posar l’Electra al tron patern…
Ara vés a ella i al seu fill, que estiguin preparats;
Tenir-ho tot prompte. Guarda el misteri;
Confio en tu, t’ho deuran,
Oh estimat, oh fidel Arbace,
La vida és el fill i el pare és la pau.
Ària
ARBACE
Si el teu dolor, si el meu desig
Si volessin igual,
Per obeir-te què soc,
El dolor estaria disposat a fugir.
Que són companys al tron,
Qui hi aspire ara veu i aprèn:
Allunya’t, o no et queixes,
Si no troba més que el martiri.
(Surt)
ESCENA SEGONA
Idomeneo, Ilia
Recitatiu
ILIA
Si mai va aparèixer pompós a l’horitzó argiu
El Déu de Delos, aquí és aquest dia, oh senyor,
En què la teva augusta presència,
Els teus estimats súbdits tornen a la vida,
I els seus alumnes, que van plorar la teva mort, ara es calmen.
IDOMENEO
Gentil princesa, la bella serenitat també als teus alumnes
Ara tornes, el llarg dolor desapareix.
Ilia, disposa de mi, dels meus tresors, i la meva cura serà,
Donar-te una prova clara de la meva amistat.
ILIA
N’estic segur, i un dubte en mi podria ser culpa meva.
Ària
ILIA
Si perdés el meu pare,
La pàtria, el descans,
(A Idomeneo)
Ets el meu pare,
Estada amorosa
És Creta per a mi.
Ara ja no me’n recordo
L’angoixa, les preocupacions,
Ara alegria i alegria,
Indemnització pels meus danys
El cel em va donar.
(Surt)
ESCENA TERCERA
Idomeneo sol
Recitatiu
IDOMENEO
Què pertorba els meus sentits i equivoca la parla? …
En els seus casos el que de sobte mostra
Alegria prematura la princesa frigia? …
Ell, que expressa sentiments tendres pel príncep,
Potser seria… ai! … sentiments d’amor,
Alegria de l’esperança? …
No m’equivoco, l’amor és mutu.
Massa, Idamante, per deslligar aquelles cadenes
Estaves solícit…
Aquí teniu el crim que el cel castiga en vosaltres…
Sí, sí, a Neptú, el fill, el pare i l’Ilia,
Tres víctimes seran al mateix altar,
Afligit per igual dolor, un pel ferro,
I dos travessats pel dolor.
Ària
IDOMENEO
Fora del mar tinc un mar al pit,
La qual cosa és més desastrosa que la primera.
I Neptú encara en això
No para mai d’amenaçar.
Déu orgullós! almenys digues-me:
Si el naufragi és tan a prop
Cor meu, quin destí
Ara prohibeix el naufragi?
Recitatiu
IDOMENEO
L’Electra ve de pressa i alegre. Som-hi.
(Surt)
ESCENA QUARTA
Electra sola
Recitatiu
ELECTRA
Qui ha sentit mai un plaer més dolç que el meu?
Me’n vaig, i l’únic objecte, que estimo i adoro,
oh Déus! Vine amb mi?
Ah, el meu cor també és, massa estret per a tanta alegria!
Lluny del rival m’aniré bé amb els encants,
i amb afalagament que aquell foc,
que abans no podia apagar,
Deixa que aquests llums s’apaguin, i el meu cremarà.
ELECTRA
El meu ídol, si és tímid
Et fa un altre amant per a mi,
No m’ofen, rigorós,
Com més m’atreu l’amor auster.
Allunyarà l’ardor proper
L’ardor està lluny del teu pit;
Com més pot la mà de l’amor
El cor amorós està a prop.
(Es pot escoltar una marxa harmònica des de lluny.)
Marcia
ELECTRA
Sento un so harmoniós de lluny,
Qui em crida a l’embarcament, va, anem.
(Surt ràpidament)
La marxa se sent més propera a mesura que canvia l’escenari
ESCENA CINQUENA
Port de Sidó amb vaixells al llarg de les platges. Electra, una tropa d’argius, cretencs i mariners
Recitatiu
ELECTRA
Ribes de Sidònia! o plores per mi,
I el dolor, cru refugi de l’amor enemic,
Ara que l’estrella més misericordiosa m’allunya de tu,
Et perdono, i en pau a la meva feliç partida
Per fi us deixo i us dic un últim adéu!
Cor
COR
El mar és plàcid, anem,
Tot ens tranquil·litza.
Feliç que tindrem sort,
Vinga, marxem ara.
ELECTRA
Els dolços Zephyrs només caduquen,
Calma la ira del fred boreu.
D’una aura agradable, sigueu cortès,
Si em difon de tu per tot amor.
COR
El mar és plàcid, anem,
Tot ens tranquil·litza.
Feliç que tindrem sort,
Vinga, marxem ara.
ESCENA SISENA
Idomeneo, Idamante, Elettra, el seguici del rei.
Recitatiu
IDOMENEO
Marxa, príncep.
IDAMANTE
Ai cel!
IDOMENEO
Massa pares.
Deixeu-vos, i no hi ha fama dubtosa,
De mil fets heroics
Que s’impedeixi el seu retorn.
Per regnar si vols aprendre l’art,
Ara comença a donar els seus fruits
El suport dels pobres,
Del pare i de tu mateix cada cop més digne.
Trio
IDAMANTE
Abans de marxar, Déu meu!
Pateix un petó per impressionar
Per la mà paterna.
ELECTRA
Patiu un adéu agraït
Als llavis el cor expressa:
Adéu, digne sobirà!
IDOMENEO (A l’Electra)
Vés, seràs feliç,
(A Idamante)
Fill! aquest és el teu destí.
Segon grau oh cel!
ELECTRA
Quantes esperances em permeten!
IDAMANTE
Jo vaig!
(I el meu cor roman aquí.)
IDOMENEO
Adéu!
IDAMANTE
Adéu!
ELECTRA
Adéu!
ELECTRA, IDAMANTE, IDOMENEO
Adéu!
IDAMANTE, IDOMENEO
(Cruel destí!)
IDAMANTE
(Oh Ilia!)
IDOMENEO
(Oh fill!)
IDAMANTE
Ai pare! oh sortida!
ELECTRA
Oh Déus! Què serà?
ELECTRA, IDAMANTE, IDOMENEO
Si us plau, atureu la confusió;
La clemència del cel
La seva mà s’estendrà.
(Van cap als vaixells. A mesura que van a bord, sorgeix una tempesta sobtada.)
Cor
COR
Quin terror nou!
Quin braç més ronc!
La fúria dels déus
El mar està embranzit,
Neptú, gràcies!
(La tempesta s’acumula, el mar s’infla, el cel trona i parpelleja, i els llamps freqüents encenen els vaixells. Un monstre formidable apareix entre les onades.)
Quin odi, quina ràbia
Neptú ens ho mostra!
Si el cel s’enfada,
Quina culpa tenim?
Qui és el culpable?
Recitatiu
IDOMENEO
Aquí estàs en mi, Déu bàrbar! el criminal!
Jo sol vaig errar, tu em castigues sol,
I que la teva indignació caigui sobre mi.
La meva mort us satisfarà per fi;
Però si tens una altra víctima de reclamació
No et puc donar un innocent al meu fal·lus,
I si tu també ho vols…
Ets injust, no pots exigir-ho.
(La tempesta continua. Els cretencs espantats fugen i en el cor següent expressen el seu terror amb cançons i pantomimes, que tot forma una acció semblant i tanca l’acte amb l’habitual Divertimento).
Cor
COR
Fugim, fugim
Aquell monstre despietat!
Fugim, fugim,
Ah, ja som presa!
Qui, destí traïdor,
És més cru que tu?
(marrant)
Fugim, fugim!
ACTE TERCER
ESCENA PRIMERA
Jardí reial, Ilia sola
Recitatiu
ILIA
Solituds amistoses, aures amoroses,
Plantes amb flors i flors vagues,
Escolteu els gemecs d’un amant infeliç,
Que us deixo.
Que silenciós està el meu vencedor,
Quant et costa el dit, el teu cor afligit!
Ària
Zeffitti afalagador,
Ah, vola cap al meu tresor:
I digues-li que l’adoro
Que el teu cor em sigui fidel.
I vosaltres plantes, i flors sinceres
Que ara rega el crit amarg,
Digues-li, quin amor més rar
No heu vist mai sota el cel.
Recitatiu
Ell mateix ve… oh Déus! …
M’explico, o callo? … Descans …
Me’n vaig… o m’amago? …
Ah no ho puc resoldre, ah estic confós!
ESCENA SEGONA
Ilia, Idamante
Recitatiu
IDAMANTE
Princesa, a les teves mirades
si encara m’atreveixo a oferir,
Un afecte temerari ja no em guia;
Ara no busco res més que satisfer-te i morir.
ILIA
Morir? tu, príncep?
IDAMANTE
Com més temps em quedo amb tu, més estic per tu,
I la meva culpa empitjora,
Quant de temps s’ajornarà el càstig?
ILIA
Però quina causa et porta a buscar la mort?
IDAMANTE
El pare ple d’afany i d’una fúria trista
Em mira i fuig, i la raó m’amaga.
Lligat per les teves cadenes,
El teu rigor m’exposa a nous problemes.
Un monstre orgullós provoca massacres horribles a tot arreu.
Ara anem a lluitar contra aquest i intentem guanyar-lo,
O que la mort acabi amb els meus turments.
ILIA
Tranquil, oh príncep, un transport tan fatal:
Recordeu que sou d’un gran imperi
L’única esperança.
IDAMANTE
Sense el teu amor, sense tu, Ilia, res m’importa.
ILIA
Desgraciat de mi! … bé mantén els teus dies.
IDAMANTE
Seguiré el meu cruel destí.
ILIA
En directe… et demana la Ilia.
IDAMANTE
Oh Déus! què escolto? Estimada princesa! ...
ILIA
El meu cor torment guardava malament la meva debilitat:
Malauradament, tinc massa amor i tema indivis al meu cor.
IDAMANTE
Ho sento? o només el que anhela fingeix sentir,
O fins i tot el gran ardor agita els meus sentits,
I el cor oprimit afalaga un dolç somni
ILIA
Ah, per què no vaig cremar primer, en lloc de descobrir la meva flama?
Mil sento remordiments a l’ànima! el meu deure sagrat,
La meva glòria, la meva pàtria, la meva sang encara fumant,
Oh com al cor retreuen el meu amor rebel!
…però què faig al final? – Com que et veig en extrem perill,
Ai estimat, i et puc portar sol, escolta’m, et tornaré a dir:
T’estimo, t’adoro, i si primer vols morir,
No pots deixar que el dolor em mati.
Duet
IDAMANTE
Si no em moro amb aquests accents,
No és cert que l’amor mata,
Que l’alegria oprimi un cor.
ILIA
No més dolor, no més queixes;
Confio constantment en tu:
Ets el meu únic tresor.
IDAMANTE
Seràs…
ILIA
Quina em vols.
IDAMANTE
La meva núvia…
ILIA
Seràs el meu marit,
IDAMANTE, ILIA
Digues-ho amor.
Ah, l’alegria ens supera
El patiment patit:
El nostre ardor ho venç tot.
ESCENA TERCERA
Idomeneo, Electra i dites
Recitatiu
IDOMENEO
(Cel! Què veig!)
ILIA (A Idamante)
Ah, estem descoberts, oh estimat.
IDAMANTE (A Ilia)
No tinguis por, ídol meu.
ELECTRA
(Aquí està l’ingrat.)
IDOMENEO
(M’inclino bé a la veritat. Ah cruel destí!)
IDAMANTE
Senyor, ja no m’atreveixo a dir-te pare,
A un tema infeliç, oh,
Això, almenys, concedeix l’única gràcia.
IDOMENEO
Parla.
ELECTRA
(Què dirà?)
IDAMANTE
Com t’has ofès mai? per què fuges de mi? …
M’odies i m’aborreixes?
ILIA
(Tremolo.)
ELECTRA
(T’ho diria.)
IDOMENEO
Fill: Neptú enfadat em congela el cor contra mi,
Cada una de les teves tendresses dobla la meva angoixa,
El teu dolor cau per tot el meu cor,
I mira’t sense fàstic, horror no puc.
ILIA
(Déu meu!)
IDAMANTE
Potser va ser culpa meva que Neptú fos menyspreu?
Però quina és la culpa?
IDOMENEO
Ah, el podria apaivagar sense tu!
ELECTRA
(Ah, ara podria venjar els meus errors!)
IDOMENEO (A Idamante)
Deixa’t, t’ho ordeno,
Fugir de la riba paterna,
I buscar asil segur en un altre lloc.
ILIA (A l’Electra)
Ai! Lamentable princesa, ah consola’m!
ELECTRA
Puc consolar-te? i com? …
(L‘indigne encara m’insulta.)
IDAMANTE
Així que me’n vaig! … Però on? …
Ah Ilia, oh pare!
ILIA (Resoluta)
O segueix-te, o mor, bé, vull.
IDAMANTE
Queda’t, estimat, i viu en pau. Adéu!
Quartet
IDAMANTE
Aniré vagant i sol,
La mort mirant a un altre lloc
Fins que la conec.
ILIA
Em tindràs com a company en el dolor,
On estaràs i on
Tu mors, jo moriré.
IDAMANTE
Oh, no…
IDOMENEO
Neptú despietat!
Qui em mata per llàstima?
ELECTRA
(Quan em venjaré?)
IDAMANTE, ILIA (A Idomeneo)
Serena el front enfadat.
ILIA, IDAMANTE, IDOMENEO
Ah, el meu cor s’està dividint!
ILIA, ELECTRA, IDAMANTE, IDOMENEO
Ja no pots patir.
Pitjor és la mort
Sí, gran dolor.
Destí més orgullós,
Càstig més gran
Ningú ho va intentar!
IDAMANTE
Aniré vagant i sol.
(Part del dolor)
ESCENA QUARTA
Arbace, Idomeneo, Ilia, Electra
Recitatiu
ARBACE
Senyor, la vostra immensa multitud al palau
De gent atapeïda et demana que parlis en veu alta.
ILIA
(Prepareu-vos per a algunes preocupacions noves, el meu cor.)
IDOMENEO
(El fill està perdut.)
ARBACE
Del Déu dels mars el guia el gran sacerdot.
IDOMENEO
(Ai, el cas és massa desesperat!)
(A Arbace)
Entens Arbace…
ELECTRA
(Quin desastre nou?)
ILIA
(La gent va aixecar…)
IDOMENEO
Ara ho vaig a escoltar.
(Part confusa)
ELECTRA
Et seguiré!
(Surt)
ILIA
Jo també vull seguir-te.
(Surt)
ESCENA CINQUENA
Arbace sol
Recitatiu
ARBACE
Miserable Sidó! en tu em pregunto per la mort,
Massacres i horrors ombrívols t’esperen?
Ah Sidó ja no ets, ets la ciutat de les llàgrimes,
I aquest palau és el del duol.
Per tant, tota misericòrdia ha estat desterrada del cel per a nosaltres? …
Qui sap? … encara espero …
Que algun Déu amigable apaciqui tanta sang;
Un sol Déu és suficient per doblegar tothom…
El rigor cedirà a la clemència…
Però encara no veig qui ens mira amb misericòrdia…
Ah, el cel és sord!
Ah, tota Creta veig que s’acaba
La seva glòria sota altes ruïnes!
No, les seves misèries no acabaran abans.
Ària
Si està escrit allà als destins,
Creta, Déus! si és culpable, ara deixa-la caure.
Paga el preu del teu crim,
Però salva el príncep, el rei.
Que només et calmi la sang,
Aquí tens el meu, si t’agrada el meu,
I el bell regne que ja languideix,
Déus justos! tingues pietat.
(Surt)
ESCENA SISENA
Gran plaça adornada amb estàtues davant del palau, de les quals es veu el frontispici a un costat.
Idomeneo arriba acompanyat d’Arbace i el seguici reial; el rei escortat per Arbace s’asseu al tron destinat a les audiències públiques; Gran Sacerdot i quantitat de gent.
Recitatiu
GRAN SACERDOT
Mira al teu voltant, oh senyor,
I mira quina horrible massacre al teu noble regne
Actua com un monstre cru.
Ah, mira, aquests carrers públics estan inundats de sang.
A cada pas veuràs qui gemega,
I l’ànima, inflada de verí amarg, exhala del cos.
Mil i mil en aquella panxa ampla i bruta,
Abans enterrats que morts jo mateix els vaig veure morir.
Aquelles mandíbules sempre estan brutes de sang,
I cada cop són més cobdiciosos.
El remei només depèn de tu, pots treure de la mort,
La resta del teu poble, que exclamen consternats
I et demano ajuda, i encara et retardes?…
Al temple, senyor, al temple! Què, on és la víctima? …
Retornar a Neptú el que és seu.
IDOMENEO
Ja no… ministre sagrat; i vosaltres escolteu:
La víctima és Idamante, i ara ho veuràs, ah Déus!
Amb quina pestanya? Suar al pare el seu propi fill.
(Comença molest)
COR
Oh vot terrible!
Horrible espectacle!
La mort ja regna,
Les portes de l’abisme
S’obre cruelment.
GRAN SACERDOT
Oh cel misericordiós!
El fill és innocent,
Votar és inhumà;
Atureu la mà
Del pare fidel.
COR
Oh vot terrible!
Horrible espectacle!
La mort ja regna,
Les portes de l’abisme
S’obre cruelment.
(Tots marxen amb dolor)
ESCENA SETENA
Vista exterior del magnífic temple de Neptú amb un ampli atri que l’envolta, a través del qual es descobreix a la llunyania la platja del mar.
L’atri i les galeries del temple s’omplen de multitud de gent, els sacerdots preparen les coses pertanyents al sacrifici.
Marcia
Idomeneo arriba acompanyat d’una gran i sumptuosa comitiva.
Cavatina amb cor
IDOMENEO
Accepta, oh rei del mar, els nostres vots,
Calma la teva indignació, la teva severitat!
SACERDOTS
Accepta, oh rei del mar, els nostres vots,
Calma la teva indignació, la teva severitat!
IDOMENEO
Que els Euri, els Noti, tornin a les seves coves,
Que Zeffiro torni al mar, la fúria cessa.
El penediment, i els cors dels vostres devots accepten,
I fes-nos el teu favor!
SACERDOTS
Accepta, oh rei del mar, els nostres vots,
Calma la teva indignació, la teva severitat!
COR (Dins dels escenaris)
Victòria impressionant!
Eterna és la teva glòria;
Triomf, senyor.
Recitatiu
IDOMENEO
Quins aplaudiments de victòria ressonen per aquí?
ESCENA VUITENA
Arbace precipitada i va dir
Recitatiu
ARBACE
Senyor, el príncep, Idamante l’heroi,
De la mort en rastre desesperat
Mentre córrer va trobar el triomf.
Sobre el monstre malvat vaig llançar furiós,
El va derrotar i el va matar. Aquí estem segurs al final.
IDOMENEO
Ai! Neptú tornarà a encendre’s d’indignació contra nosaltres…
Ara ara, Arbace, amb el teu dolor veuràs,
Que Idamante va trobar el que buscava,
I el mateix triomf de la mort serà.
ARBACE (Veu Idamante al capdavant)
Que veig? … oh Déus!
ESCENA NOVENA
Idamante amb túnica blanca, garlanda de flors al cap, envoltat de guàrdies i sacerdots. Multitud de gent trista i l’esmentada.
Recitatiu
IDAMANTE
Pare, estimat pare, ah dolç nom!
Aquí estic, als teus peus;
En aquest darrer període fatal,
A aquesta dreta que és la porta d’entrada a la teva sang
S’haurà d’obrir a les meves venes, acceptar els últims petons.
Ara entenc la teva confusió
No era menyspreu, sinó amor patern.
Oh mil vegades i mil sort Idamante,
Si el que et va donar la vida t’ho treu,
I agafant-te’l el retorna al cel,
I des del cel implora la seva a canvi,
I implora constantment la pau per al seu poble,
I l’amor sagrat i veritable dels Déus.
IDOMENEO
Ai fill! oh fill estimat! perdonar;
L’ofici cru no és triat en mi,
El càstig és el destí…
Bàrbar, destí inicu! …
Ah, no, no hi puc en contra
Un fill innocent aixeca les seves dures plomes dobles…
La força ja s’escapa de cada fibra,
I els meus ulls estan ennuvolats per una nit ennuvolada…
Oh fill! ...
IDAMANTE (Llanguijant, després decidit)
Ai pare! … ah, no us deixeu frenar per una pietat inútil,
Ni la vana tendresa d’amor t’afalaga.
Ah, donar un cop, que els treu tots dos.
IDOMENEO
Ah, quina naturalesa m’oposa,
I repugnant.
IDAMANTE
Donar naturalesa al seu autor;
Aquesta és la gran voluntat de Júpiter.
Recorda, recorda el teu deure.
Si perds un fill,
Tindreu cent déus amics.
La teva gent és els teus fills.
Però si en el meu lloc ho desitja
Que t’obeeix i t’estima,
Qui està al teu costat,
I portes la càrrega de la teva cura,
Ilia et recomano;
Oh un fill que concedeixes
Qui, morint, suplica,
I aconsella: si no és la meva núvia,
Oh ser una filla.
Però què després? Aquí estic preparat,
Complir el sacrifici, el vot.
IDOMENEO
Oh, el que sento en tots els sentit vigor inusual? …
Ara estic decidit…
Rep l’última abraçada… i mor.
IDAMANTE
Ai pare! …
IDOMENEO
Ai fill! …
IDAMANTE, IDOMENEO
Déu meu! …
IDAMANTE
(Oh Ilia… ai!…)
(A Idomeneo)
Viu feliç, adéu.
IDOMENEO
Adéu.
(En l’acte de ferir, apareix Ilia i impedeix el cop.
ESCENA DESENA
Ilia precipitada, Electra i dites
Recitatiu
ILIA (Corre per agafar el braç d’Idomeneo)
Pare, oh senyor, què estàs fent?
IDOMENEO
La víctima que em desmai,
Que li vaig prometre a Neptú.
IDAMANTE
Ilia, benvinguda…
SUMO SACERDOT (A Ilia)
Ah, no molestis el sacrifici…
ILIA
En va aquella destral intenta ferir un altre pit.
Aquí tens, senyor, meu, la víctima que soc.
ELECTRA
(Oh quin contrast!)
ILIA (A Idomeneo)
Idamante és innocent, és el teu fill,
I l’esperança del regne és.
Els déus no són tirans,
Tots sou falsos intèrprets
De la voluntat divina.
Grècia vol netejar el cel dels enemics,
I no dels nens.
Encara que jo també sóc innocent, encara que ara sóc un amic,
Soc la filla de Príam,
I Frígia vaig néixer per naturalesa enemic
Al nom grec. Vinga, m’estic desmai.
(S’agenolla davant el gran sacerdot)
(S’escolta un gran soroll subterrani, l’estàtua de Neptú tremola; el Gran Sacerdot s’aixeca davant l’altar en èxtasi. Tothom es queda meravellat i immòbil de por. Una veu profunda i greu pronuncia des del cel la següent frase.)
LA VEU
L’amor ha guanyat… Idomeneo deixa de ser rei…
Que sigui l’Idamante… i l’Ilia sigui la seva dona,
I Neptú estarà satisfet, el cel serà feliç,
La innocència premiada.
Recitatiu
IDOMENEO
Oh cel misericordiós!
IDAMANTE
Ilia…
ILIA
Idamante, ho has sentit?
ARBACE
Oh alegria, oh amor, oh Déus!
ELECTRA
Ai ganes! oh fúries! oh Electra desesperada! …
Adéu amor, adéu esperança!
Ah, ja em crema el cor al pit
Les Eumènides sense pietat
Desgraciat, en què m’aturo?
Seré en aquests districtes
D’alegria i de triomfs
Espectador adolorit?
Veuré a Idamante als braços del meu rival?
I d’un i de l’altre
Ensenya’m el teu dit? … Ah no, l’alemany Orestes
No vull cap abisme fosc
Segueix. Infeliç ombra!
Benvingut el meu esperit, de tant en tant company
Em tindràs allà a l’infern,
Als eterns dolors, a les eternes llàgrimes.
Ària
D’Orestes, d’Ajax
Tinc turments al pit,
D’Aletto ho va fer
La mort ja em dona.
Trenca’m el cor,
Cerastes, serps,
O un ferro el dolor
Acabarà en mi.
(Surt enfadada)
ÚLTIMA ESCENA
Idomeneo, Idamante, Ilia, Arbace, seguit d’Idomeneo, Idamante i Ilia; gent.
Recitatiu
IDOMENEO
Pobles, la llei final és vostra
Imposa a Idomeneo com a rei.
La pau t’anuncio.
El sacrifici s’ha complert i el vot s’ha complert.
Neptú i tots els déus són amics d’aquest regne.
Queda que Idomeneo ara obeeix el seu senyal.
Oh quant, oh Déus suprems!
Com estic agraït pel gest.
Aquí hi ha un altre rei, un altre jo:
A Idamante fill meu,
Al meu estimat fill li dono el tron de Creta,
I tots junts el poder sobirà.
Les seves ordres respectades,
Fes obedientment, com vas fer el meu
I has respectat, cosa que agraeixo:
Aquesta és la llei.
Aquí hi ha la núvia reial.
Mireu aquesta bella parella
Un regal del cel reservat per a tu.
Pel que fa a l’esperança, hi ha esperança!
Ai sort Creta! Oh, estic feliç!
Ària
IDOMENEO
La pau torna al cor,
Torna el sord ardor:
L’edat floreix en mi.
Aquesta temporada de Flora
L’arbre vell floreix,
Li dóna un nou vigor.
(A continuació, la coronació d’Idamante, que es fa en pantomima, i el cor que es canta durant la coronació i el ball.)
Cor
TOTS
Que baixi l’amor, que baixi Himeneu,
I Juno als esposos reials,
Ara els poso en pau
La deessa propensa al pit!