Wolfgang Amadeus Mozart
Versió
Nom complet Johann Chrysostom Wolfgang (Gottlieb) Amadeus Mozart.
Diminutiu:Wolfi.
Per a ell la música i les matemàtiques eren tan naturals com els jocs per a qualsevol altre infant
La seva música et transporta a un lloc, on trobaràs la felicitat i d’on no voldries tornar mai més.
He llegit moltes biografies de compositors, i la que més m’ha impactat, és la de Mozart, un nen que va patir molt, un home incomprès, un geni que no té un nínxol com si no fos ningú,
Quan per mi és un ésser molt important, i m’ajuda a suportar aquest món tan horrible.
Quan era un nen prodigi, sorprenia; a voltes ell s’entristia quan els adults li cantaven les excel·lències, llavors els hi feia una pregunta directa. M’estimes de debò?
MOZART fou, abans que tot, un gran compositor, també fou un pianista extraordinari, qui ens deixà vint- i- set concerts meravellosos, emperò no hem d’oblidar que es desenvolupava perfectament amb el violí.
Ja se n’havia encarregat son pare, un magnífic tocador i un gran pedagog de l’instrument, d’ensenyar-li a manejar l’arc.
Segons totes les fonts, el xicot posseïa un so d’enorme puresa i una molt bona afinació, i en més d’una oportunitat, no ja les seves pròpies composicions en aquest camp, sinó que va abordar les d’altres compositors, com les del virtuós VIOTTI
Arturo Reverter en el seu llibre Obre completa comentada
Ningú dubta avui dia, que Mozart fou un geni, pot ser el més complet que donat la història de la música i un dels més universals. Sobre pocs artistes se’n sap tant, existeix una ampla documentació; i al mateix temps, sobre pocs s’ha especulat de forma tan extraordinària, nombrosos testimonis ens donen compte de les aventures del compositor per la turbulenta Europa de finals i del segle XVIII i ens informen de les seves inquietuds, gustos, preferències, aficions, sentiments i caràcter.
No hi ha tants músics que hagin escrit tal quantitat de cartes i que s’hagin palesat tants anys amb elles. Malgrat tot el què s’ha dit, no està ni molts menys clara la personalitat de salzburguès, quina imatge humana i en certs aspectes artística, encara està envoltada de llums i ombres. Les més diverses teories han corregut i encara corren en relació a la seva autèntica manera de ser, i amb les causes i perquès dels seus processos creatius. Durant anys anys s’ha tingut la imatge del nen prodigi, únicament dependent del seu pare i del jove tímid i apocat, complidor, del perfecte músic galant, tot i ser superdotat, es deixava de costat una bona part de la seva rica humanitat, paulatinament impulsada a la superfície dels investigadors de les seves vivències, per la varietat de les seves manifestacions, per la vitalitat dels seus actes.
Avui ens trobem amb una figura carregada de matisos i contradiccions, de fortaleses i debilitats; les mateixes que afloren en la seva música, en constant i perpètua recerca, en perenne evolució, una música que va tan lluny com pot anar qualsevol experiència humana i que cala tan fons en el sentiment com pogué fer-la ideada per qualsevol compositor romàntic. Els abismes que hom localitza de vegades en els plecs i replecs de les seves composicions ens palesen el rostre de la tragèdia més crua i desolada, el patetisme d’una ànima desesperada i patidora, molt lluny del to general i de complaença de la fàcil composició, que s’ha cregut veure en la seva obra, en particular en la més primerenca.
Per això Mozart és molt més que un compositor galant o rococó, inclús clàssic, en el seu més ampli sentit: és un artista ple i universal que potser no ens toqui de manera directa tant com el també genial Beethoven, ens quins pentagrames potser ens sentim més identificats en principi, però que ens deixa una via lliure, perquè subjugats per una imprevisible bellesa formal i un equilibri únic i peculiar, ens endinsem en les profunditats de l’esser, de les seves alegries i els seus sofriments, i Mozart ho aconsegueix pel camí més difícil, no el de la ruptura Beethoviana, sinó el de la modificació practicada des de dins de les pròpies formes i estructures heretades. En tal sentit el músic australià no és un revolucionari, i en l’estudi de la seva producció haurà de composar-se aquest extrem, sinó un fidel servidor d’una tradició, encara que aquesta acabi sent dinamitada subtilment.
En el camí del triomf.
No hi ha dubte que Mozart- que podria, si no hagués tingut un talent semblant haver-se quedat en un simple compositor de cort- semblava predestinat per la música. El seu pare, Leopold, natural d’Augsburg (1719-1787) violinista de mèrits provats, autor d’unes quantes partitures ben pulcres d’estil galant, mestre destacat en la seva especialitat. El seu “Tractat de violí o escola de violí” publicat el 1756, fou un clàssic durant el segle XVIII i part del XIX, home honrat i estricte el va encalçar des de nen pel sender de l’art dels sons. Sa mare, nascuda Anna Maria Pertl (1720-1778) era filla d’un fonedor de campanes (Wolfgang Nikolaus) extremament dotat per la solfa. El petit trobà per tant un excel·lent caldo de conreu en el què desenvolupar una innata disposició zelosament acurada emparada pel seu pare, que veia en aquella criatura un possible esdevenidor i músic important. No va equivocar-se el professor de violí, que veia com a poc a poc, aquell talent natural anava creixent de manera imparable. És clar que sempre dins d’una normativa pedagògica molt rigorosa, perquè Wolfgang, no va ser el què se’n diu un nen comú, ni per intel·ligència per la música ni per la seva vida, orientada des de l’autoritat paterna fins a un únic fill.
Hauria estat Mozart qui fou, si no hagués tingut un pare com el què tingué? Una pregunta que no té fàcil resposta. En tot cas s’han de conèixer els mètodes d’ensenyament del senyor Leopold, que la seva pacient dedicació van trobar l’èxit cercat gaire bé de forma immediata, tot i què no pot negar-se, que aquesta constant pressió sobre els estudis, el comportament i els costums del seu fill acabaren fent una sensible osca en aquest. Sens dubte Wolfaganf degué sentir a mesura que passava el temps, una cada cop més insuportable pressió, un control ferri, una sobreprotecció del què ell desitjava sortir-ne, i del que finalment va sortir en el moment, que ho va aconseguir, en contra del què Leopold desitjava, trencant el maig de 1781 al seu emprament a la cort de Salzbourg d’Arquebisbe Hyeronimus Colloredo (1732-1812) el tan odiat patró- el segon pare del compositor-. Encara segurament el prelat pertanyent a una coneguda família de la noblesa Austríaca, no era tant fer ni tan malvat com el compositor el pintava. De fet, l’Arquebisbe, bo i estalviador administrador, era un indiscutible partidari de les idees de la il·lustració, de la”Aveklarug”, per tant d’un credo no tan allunyat del defensat per Mozart, i un decidit servidor de las reformes de Josep II
Mozart vingué al món el 27 de de gener de 1756, era el setè i últim fill del matrimoni Leopold-Anna Maria, l’únic que visqué junt a la seva germana Maria AnnaWalburga Nannerl, Nascuda cinc anys abans, El 28 fou batejat amb els noms de Joannes Chrysostumus Wolfgangus Theophilus,: El nen primet i juganer va créixer sense espacials problemes (encara que de gran no arribaria al 1’50) i fou en tots els aspectes normal. La seva facilitat per la música es fa fer palesa ben aviat, hi ha constància de que el 24 de gener de 1761, poc abans de complir els cinc anys, aprengué la seva peça per clavecí, un scherzo de Wagenseil. L’1 de setembre següent toca a l’orquestra de la Universitat de Salzburg un drama musical de Eberlin.
Un músic viatger
Si algun fet físic defineix l’existència de Mozart, al menys la dels seus primers vint-i-cinc, aquest és el del viatge, el trasllat en l’espai. I molt aprengué sens dubte el xicot i a moltes gents notables i interessants, nobles, compositors, en aquest transit continu al què al principi l’obligava el seu pare, gelós del talent del nen, aquí sempre intentà vendre com un prodigi. Amb encert indubtable, doncs tot el món quedava captivat per la disposició del petit homenet, que allí on tocava, improvisava, transcrivia i creava sobre la marxa amb una desimboltura atònita. Molt aviat va començar aquesta transhumància concretament el 12 de gener de 1762. Leopold i Anna Maria es traslladaren amb els dos fills, la nena Nannerl, de llavors 11 anys, i Wolfgang a punt de complir els 6, vers Munic, on van tocar davant l’elector Maximilià Josep lll. D’allí a Viena, on el petit ca contraure la seva primera malaltia infecciosa, eritema nodós, amb actuació a la cort i a Presburg (avui Bratislava). El 5 de gener, quasi un any desprès de la sortida, van tornar a Salzburg, desprès de passar de nou per Viena, Mozart va tornar a caure al llit, aquest cop en amb febre reumàtica.
El gran viatge, el més llarg-tres anys i mig-, portà el pare i els dos fills per nombrosos punts d’Europa. Començà el 9 de juny de 1763. Com a escales importants, realitzades habitualment en el propi cotxe de cavalls i en companyia d’un criat, destaquen en les etapes inicials, Munic, on els nens tocaren en la cort de Frankfurt, on els escoltà el pare de Goethe; París, amb una estada de cinc mesos i diverses actuacions, una d’elles davant de Lluis XV. Allí Mozart publicà la seva primera obra musical, les sonates per a clavecí i violí Köchel 6,7, 8, 9. Londres, què rebé el viatgers el 27 d’abril de 1764, on els esdeveniments va succeir-se: audiència Reial i de Jordi III i la seva família, actuació a la cort (amb una gratificació de 24 guinees, primera simfonia de Wolgang Köchel 17. D’aquests dies és la trobada tan important amb el jove compositor Johann Christian Bach. A principis de 1765, Wolfgan dedicà una sèrie de sonates a la Reina i fent moltes actuacions aplaudides amb la seva germana.
El 12 de setembre, ja en l’Haia, Mozart, donà el seu primer concert en solitari, “composà el galimaties musical ” Köchel 32, va caure novament malalt. Aquí van ser publicades les seves 6 sonates per a clavecí i violí Köchel 26 a la 31. A París, després de visitar Utrecht, Amsterdam i Brussel·les, i van romandre uns altres dos mesos. D’allí a Dijon, a través de Suïssa, novament a Munic, on hi arribaren el 9 de novembre, per un concert a la cort el 22.
Salzburg, per fi, els va acollir el 29 de Novembre, desprès de quasi tres anys i mig. No per molt temps: als nou mesos quan Wolfgang havia escrit entre altres l’oratori ” l’Obligació del primer manament” Köchel 35, pare i fill viatjaren a Viena. Una nova malaltia del xicot, obligà a una cura a Olomouc.
Un altre cop a la capital sobrevingué una intensa activitat, concerts a la cort composició de “La finta semplice” (que no pogué ser estrenada per una sèrie d’intrigues), presentació a la casa del famós doctor Mesmer de “Bastien i Bastienne”, i en l’església de l’orfenat l “Missa així anomenada Köchel 139 (47c), que el jove prodigi dirigeix davant la família Imperial.
A la tardor de 1769 Mozart guanya la plaça de mestre de la cort, sense sou, encara que rebé 120 ducats com ajuda a un nou viatge d’estudis, aquest cop a Itàlia, terra de l’òpera, després d’una escala en Innsbruck, Leopold i Mozart arribaren a Verona”. Milà suposà, entre altres coses assistir l’Scala a la representació d’obres de Puccinni i Jommelli, l’encontre amb Sanmartini amb el compte Firmian, governador general de la Lombardia. Les etapes següents foren Roma ( nomenament papal de cavaller de l’Esperó D’or), Nàpols i Bolonya.
Aquí Mozart, tingué una important relació amb el pare Martini, qui quedà astorat amb la destresa del jove Salzburguès, capaç de donar-li resposta dient, d’acord a les més rigoroses, als distints temes de fuga proposats, que eren immediatament executats al clavecí. Experiments semblants tingueren lloc a Florència, davant del no menys cèlebre contrapuntista Marquès de Ligneville. No fou per això la sorpresa da Wolgang Amadeus (així s’havia fet anomenar) acabés següent acaptat per unanimitat, El 9 d’Octubre de 1770, membre de l’acadèmia Filharmònica Bolonyesa. A Milà es dedicà a la composició de l’òpera “Mitriade”, que li havia estat comissionada per el compte Firnmian, que va estrenar-se en el Regio Ducal el 26 de desembre amb enorme èxit. Verona l’anomenà també acadèmic per aquestes dates. De retorn a la seva ciutat el març, li arriba l’encàrrec per una altre òpera “Lucio Silva” que serà estrenada en el Regio ducal
Milà suposà, entre altres coses assistir l’Scala a la representació d’obres de Puccinni i Jommelli, l’encontre amb Sanmartini amb el compte Firmian, governador general de la Lombardia. Les etapes següents foren Roma (nomenament papal de cavaller de l’Esperó D’or), Napols i Bolonyia.
Aquí Mozart, tingué una important relació amb el pare Martini, qui quedà astorat amb la destresa del jove Salzburgués, capaç de donar-li resposta adient, d’acord a les més rigoroses, als distints temes de fuga proposats, que eren immediatament executats al clavecí. Experiments semblants tingueren lloc a Florència, davant del no menys cèlebre contrapuntista Marquès de Ligneville. No fou per això la sorpresa da Wolgang Amadeus (així s’havia fet anomenar) acabés sent acceptat per unanimitat, El 9 d’Octubre de 1770, membre de l’acadèmia Filharmònica Bolonyesa. A Milà es dedicà a la composició de l’òpera “Mitriade”, que li havia estat comissionada pel el compte Firnmian, que va estrenar-se en el Regio Ducal el 26 de desembre amb enorme èxit. Verona l’anomenà també acadèmic per aquestes dates. De retorn a la seva ciutat el març, li arriba l’encàrrec per una altra òpera “Lucio Silva” que serà estrenada el 26 de desembre amb enorme èxit. Verona l’anomenà també acadèmic per aquestes dates. De retorn a la seva ciutat. El març li arriba l’encàrrec per una altre operà “Lucio Silla” que serà estrenada en aquesta ciutat l’any següent. Un segon viatge a Itàlia te lloc a l’estiu. “Escanio in Alba” és estrenada en el Regio local el 17 d’Octubre. Un cop més , a Salzburg, els Mozart es troben amb la mort de l’Arquebisbe Schrattenbach, i d’aquesta manera el començament d’una nova etapa creadora, en ser nomenat Colloredo el seu successor.
Temps burocràtic.
La rigidesa del nou arquebisbe, el seu sentit estricte del compliment de les obligacions imposades als seus subordinats, per un costat, i l’orgull de Mozart, encara que al principi s’emmotllés sense problemes a la seva tasca a la cort, per altra, determinaren, que quasi els 10 anys passats a Salzburg pel músic des d’aquest desembre de 1771, fins el maig-juny de 1781, no foren pas un camí de roses, per a ell. Però mal que bé, hagués de satisfer les exigències, que el seu càrrec l’imposava i atendre les sol·licituds del clergue de la millor manera, no sense incidents i tibantor. Composà de seguida la primera obra per a Colloredo “Il sogno di Scipionei fou “Confirmat mestre de Concerts))(Konzertmeister), amb un sou fix de 150 goldens. I de nou a Itàlia, en un tercer i darrer viatge, Milà contemplà l’estrena de “Lucio Silla” el desembre de 1772, allí, pel famós castrat Venanzio Rauzzimi, va escriure Mozart el “Motet” ” Exultate Jubilate”.
A l’estiu pare i fills són a Viena, on s’organitzen concerts a casa de Mesmer. La a Salzburg, el compositor acaba la primera versió de “Thamos”. Tot 1774 transcorre sense espacials novetats amb Mozart entregat a escriure “Serenates” “Concerts” i Misses en resposta a les seves obligacions, fins que, reclamat per la cort de Munic, per una nova òpera “La finta Giardiniera”, es trasllada aquesta ciutat, on romandrà per espai de varies setmanes, junt al seu pare i la seva germana.
L’agost de 1777. el músic havia reclamat repetidament a l’arquebisbe la llibertat per abandonar el seu lloc a Salzburg. Les tensions produïdes per això porten Colloredo a prescindir dels serveis de Wolfgang i Leopold d’aquí que el jove compositor no tingués cap problema, per iniciar una i llarga excursió, aquest cop en companyia de la seva mare. El destí final fou París, però realitzen distintes etapes prèvies, amb escales extenses a Munic, Augsburg i Mannheim. En aquesta ciutat coneix a al família Weber, avantpassats del compositor romàntic Carl Maria von Weber. S’enamora d’Aloysia, la filla gran, cosa que retardar el seu viatge. Quan fill i mare accedeixen a París, està en la disputa la discussió entre Glukistes i P0iccinnistes, Gluck i Piccinni, donaren lloc a extenses polèmiques en les quals ambdós compositors refusaren atacar-se.
Mozart s’introdueix en la vida musical de la ciutat, i crea diverses composicions, que són ben acollides ( Les petits Riens, Simfonia París, Simfonia concertant per a vents).
Però la dissort no es va fer esperar, sa mare, víctima d’un atac de cor i mor el 23 de Juliol de 1778. De retorn troba a Munic els Weber. El seu pare reclama: a l’arquebisbe, que havia promès reinstal·lar com a mestre de la cort i i a més, donar-li un salari de 460 guldens. El nou contracte el força a desplegar una gran activitat, tocar a l’església, a la cort i a més, a la capella, instruir els nens del cor i composar la música eclesiàstica i secular requerida. Llavors Munic el reclama un altre cop, és el moment de “Idomeneo”, la seva primera real obra mestra de caràcter operístic. A l’estrena el 27 de gener de 1781 hi assisteixen Leopol i Nannerl.
Fugida a Viena
Fart de la seva consideració a la cort de Slazburg, en la què se’l situava, segons pròpia consideració, entre un criat un cuiner, Mozart insistí des de Març de 1781, en reclamar la seva llibertat. Li fou concedida finalment desprès d’una borrascosa discussió en la residència de Colloredo a Viena (on aquest s’havia traslladat temporalment), desprès de la qual tingué lloc la coneguda escena de la puntada de peu, propinada al compositor pel comte Arco, quin pare havia estat, paradoxalment un dels grans protectors de Mozart. De tota manera, l’únic testimoni de què es disposa prové del propi agreujat, que li va jurar venjança musical; i a fe que ho va complir, escrivint poc més tard la cèlebre cavatina “Se vuol ballare, signor contino” cantada per Fígaro, contra el seu senyor compte d’Almaviva, en “Le nozze di Figaro. L’estada a Viena, amb la llibertat de bell nou estrenada, començà molt bé per Mozart. que establí altre cop contacte amb la família Weber; La seva adorada Aloysia, per la que tant havia patit, estava ja casada. D’aquí que comencés a prestar-li atenció a Constanza, una de les germanes més petites. És una de les millors èpoques de la vida del compositor. Intervé en concerts públics, dona classes, fa negocis amb els editors “Artaria” accedeix a editar les seves composicions. Les llistes de subscriptors per l’acadèmia, concerts, i per les noves partitures va creixent. És un enamorat, si més no abastament- de la jove Weber, tot semble somriure-li, i té encàrrecs un dels més importants és, en aquest moments el “singspiel” “El rapte del serrallo”, que té un senyalat èxit el dia de la seva estrena, el 16 de juliol de 1782, abans el 24 de desembre de 1781, té un encontre amb el virtuós Clementi, amb qui manté una lluita des del teclat amb presència de L’emperador.
Amplia el cercle d’amics i admiradors: per un d’ells Siegmund Haffner, va dedicar, feia anys una serenata, i una simfonia que porta el seu cognom. El casament amb Constanze fou el 4 d’agost de 1782 a l’església de Sant Esteve.
Estrena el 3 de març de 1783 el “Ballet-pantomima Köchel 446 (416d) i l’onze de març el “Concert per a piano Köchel 415. El 17 de Juny neix el seu primer fill, Raimond Leopold, va morir al dos mesos. No aconsegueix acabar la Gran Missa Köchel 427 (417a) en do menor quins fragments toca a Salzburg. De tornada a Viena, on arribarà malalt, Mozart s’atura, uns dies a Linz i allí escriu com obsequi als seus amfitrions la “Simfonia Linz” Köchel 36. El 9 de gener e 1784 inaugura el seu catàleg personal d’obres “Verzeichnüss”.
Dona en quaresma 17 concerts per subscripció. La seva salut tan malaltissa, li juga una mala passada (durant una representació de “Il re Teodoro in Venezia” de Paisiello li sobrevingué un còlic. Però en front del dolor físic l’alegria pel fill nounat, Carl Thomas, nascut el 21 de setembre. .
El 14 de desembre ocorre un fet fonamental, en la seva vida; ingressa A LA LÒGIA MAÇÒNICA “Zur Wohlthätigkeit” (Beneficència).
Convenceria el seu pare perquè faci el mateix el 6 d’abril següent, les seves idees havien madurat, i es nota en la seva música. Exemple perfecte és el superb, tràgic i transcendent concert per a piano nº22, en re menor Köchel 466. Haydn – que també serà iniciat cap a la francmaçoneria per Mozart, desprès d’escoltar alguns dels quartets, que de seguida li serien dedicats, li diu a Leopold “El seu fill és el més gran que hagi conegut o escoltat”.
No paren les activitats productives per Wolfgang i el febrer de 1786 reb 509 ducats per L’Empresari” “singspiel”, que s’estrena al Schönbrunn, junt a l’òpera bufa de Salieri “Prima la musica, e poi le parole”. Desprès dirigeix, en el palau del Compte Auersperg, una nova versió d’Idomeneo”. No obstant les seves acadèmies vieneses finalitzaven, l’última en el Burgtheater te lloc el 7 d’abril amb el concert nº24.
Desprès comença l’assaig de la seva nova òpera “Les noces dei Figaro”, que inaugura la trilogia Italiana amb Da Ponte, que s’estrena el dia 1 de maig de 1786, en el mateix teatre.
El 18 d’octubre Constanza porta al món un nou fill, Johan Thomas Leopold, que viurà només un més.
Comença la dissort.
El 1787 va obrir-se amb sort. Les noces va millorar el seu relatiu èxit Vienès. Triomfa a Praga, on Mozart estrenà de seguida la seva Simfonia nº 38, i li dona el nom de la ciutat. L’abril va produir.-se la trobada amb Beethoven, que havia acudit a Viena a estudiar amb Mozart. El 28 de maig quan la família s’havia traslladat a un pis més barat, atès l’estat de les finances, va morir Leopold. El 29 d’octubre “Don Giovanni” serà ben acollida a Praga, però tindrà poca ressonància en la seva representació vienesa, el 7 de maig de l’any següent. Malgrat ésser nomenat músic de cambra de la cort, el 7 de desembre amb un salari de 800 guldens, la situació econòmica del compositor, que n’esperava més de la seva graciosa majestat, i que ja devia diners al seu amic Puchberg, començava a fer-se difícil. La seva economia domèstica, que ni ell ni Constanza havien vigilat massa, se’n ressent. El maig donà la seva última acadèmia en al Casino. Per si fos poc moria la seva filla Theresia, el juny de 1788 nascuda el 27 de setembre de 1787. Tot i que Van Swieten i un grup d’amics organitzen una versió Mozartiana de “Acis i Galatea” de Händel, les coses no milloren massa.
Hi ha complicacions, a l’acadèmia només li queda un subscriptor, el baró van Swieten. El declivi és un fet, però Mozart continua creant sense parar, i aconsegueix mestres: quintet per a clarinet, que el 22 desembre en el concert de la Tonkünstler-Societat, la singular òpera bufa “Cosi fan tutte”, a quins assaigs i foren invitats Haydn i Puchberg, que va estrenar-se el 26 de Gener següent, pocs dies abans que el seu impulsor i sembla que promotor de la idea argumental, l’Emperador Josep passes a millor vida. L’entronització del seu germà Leopold II, no suposarà pel compositor un canvi o millora, serà confirmat en el seu lloc de músic quan esperava el seu ascens a “Kapellmeister”. Per assistir a la coronació de Leopold II, Mozart viatge a Frankfurt amb el seu cunyat Hofer, marit de la filla més petita dels Weber, Josefa.
Mentre que Constanza es trasllada, amb el se fill Carl a un pis més estret. Poc ressò i menys fruit econòmic, té un concert amb obres del compositor en aquella ciutat. Gairebé cap transcendència la seva actuació, que realitza davant el Rei de Nàpols a Munic, el novembre de 1790.
En l’any final de la seva vida, Mozart dona un últim concert públic en la Jaanscher Saal, en el que toca el “Concert per a piano nº25 Röchel 595, una obra mestre,
Al l’abril sol·licita “in pectore” el càrreg “Kapellmeister” a l’església de Sant Esteve, perquè quan es mori el ja ancià Ludwig Hofman. L’autorització que hom li concedeix no servirà de res, perquè el titular el sobreviurà àmpliament. L’ultim fill naixerà el 26 de Juliol, uns dies desprès, que un misteriós personatge li farà l’encàrrec d’un Rèquiem. El 28 d’agost, e compositor regressa a Praga junt amb el, seu deixeble Süssmayr per atendre l’encàrrec d’una òpera seriosa, que festejarà el nomenament de Leopold II com a rei de Bohèmia. “La Clemenza de Tito”. En una lògia local, desprès de l’estrena, desprès de l’estrena, s’interpreta “L’Oda fúnebre Röchel 477.
El retorn a Viena està marcat pels treballs sobre el projectat Rèquiem i per l’assaig de “La Flauta Màgica”, començada abans de Praga i l’última òpera acabada i estrenada que està en el fossat, per la primera i sonada representació el 30 de setembre en el Teatre an der Wien, una sala de barriada, en la que és troba, entre altres personatges, Salieri. L’octubre el compositor, malalt, pateix depressions i comença a comentar que algú l’ha enverinat. El 20 de Novembre, el cap de dos dies, que la seva “Cantata Maçònica” Köchel 623 hagi estat interpretada amb èxit en la lògia “Zur neugekrönten Hoffnung els doctors, no es posen d’acord respecte a la seva malaltia. Una petita millora fa que Mozart, pugui participar en un assaig casolà, de l’inconclús Rèquiem. El 4 de desembre, però la vida se li escapava per moments, les 0,55 del dia 5 expirava.